El teixit epitelial
L’agrupació d’aquestes cèl·lules forma epitelis de revestiment, làmines contínues de cèl·lules que cobreixen superfícies corporals internes i externa, i glàndules, a partir de cèl·lules epitelials invaginades.
Entre les principals funcions del teixit epitelial destaquem:
- Protecció de les superfícies que cobreix. Aquesta protecció pot ser mecànica, física, química, contra la deshidratació, contra els raigs ultraviolats, etc. Per exemple, la pell.
- Transport cel·lular. El pas de substàncies a través d’aquestes cèl·lules permet una permeabilitat selectiva. D’aquesta manera es pot regular el pas de substàncies als diferents compartiments.
- Absorció de substàncies des de la llum d’un vas, tub digestiu, etc., cap als òrgans, circulació, etc. Per exemple, l’absorció de nutrients pel sistema digestiu.
- Secreció. L’epiteli glandular, el que forma glàndules, produeixen diverses substàncies com moc (glàndules mucoses), hormones (glàndules endocrines), enzims,, etc.
- Sensibilitat. A través de cèl·lules especialitzades (neuroepiteli) com les que trobem a les papil·les gustatives, retina, cèl·lules ciliades de l’oïda...
Dins de la seva funció de revestiment, anomenem:
- Epiteli, revesteix una superfície que està en contacte amb una cavitat
- Endoteli, revestiment de vasos
- Mesoteli, revestiment extern d’òrgans
Organització i estructura del teixit epitelial
Les cèl·lules han d’estar unides per a poder formar un teixit que mantingui la seva integritat i formi una veritable barrera física.
Per la part basal, les cèl·lules epitelials s’uneixen a la membrana basal, de teixit conjuntiu, que fa de terra comú per a elles. Aquest ancoratge es realitza mitjançant hemidesmosomes, on proteïnes transmembrana (integrines) de la cèl·lula i unides al citoesquelet (queratina) s’endinsen e interactuen amb la laminina de la làmina basal. Això minimitza la pèrdua de cèl·lules quan són sol·licitades per fricció o forces mecàniques que actuen sobre elles.
La membrana basal està composada per dues capes:
- Làmina basal, secretada per les cèl·lules epitelials
- Làmina reticular, formada per teixit fibrós i la veritable capa d’ancoratge del teixit epitelial.
Sota la membrana basal trobem els vasos sanguinis que nodreixen les cèl·lules epitelials per difusió. Per tant, es tracta d’un teixit avascular, donat que no rep directament vasos sanguinis. Per altra banda, sí rep innervació per part del sistema nerviós.
A més, les cèl·lules presentes altres tipus d’unions entre elles, conformant així un vertader teixit continu. A les unions adherent, les cadherines uneixen les diferents cèl·lules formant cinturons que encerclen tota la cèl·lula i la vincula amb les circumdants. D’aquesta manera forma una barrera de permeabilitat selectiva, donat que la major part de les substàncies hauran de travessar les pròpies cèl·lules (transport transcel·lular) i porques passaran per aquesta barrera entre elles (transport intercel·lular).
Els demosomes es caracteritzen per unir cadherines (glicoproteïnes transmembrada) de dues cèl·lules, i aquestes al citoesquelet de cadascuna, proporcionant-lis un vincle estructural fort i consistència al teixit. Aquest tipus d’unions evites que les cèl·lules es separin per tensions (pell) o a la contracció (múscul cardíac).
Les cèl·lules també poden estar unides mitjançant porus (connexons) formats per connexines, que actuen com a pas d’ions i petites molècules, com per exemple al cor.
Les cèl·lules epitelial tenen una polaritat, és a dir, es diferencia un pol apical, generalment en contacte amb la llum d’una cavitat o a l’exterior, i un pol basal, en contacte amb la membrana basal. Això condiciona un moviment de substàncies en un o altre sentit. Per exemple, la absorció de nutrients al sistema digestiu es produeix des del pol apical cap a la part basal, on trobarem per sota de la membrana basal els vasos sanguinis. En canvi, la secreció d’una glàndula és en sentit contrari, des de l’interior de la cèl·lula que produeix la substància a secretar, cap al pol apical i a l’exterior de la cèl·lula.
La porció apical de la cèl·lula epitelial pot presentar especialitzacions. Un tipus especial són les microvellositats, que són pegament de la membrana apical i augmenten enormement l’àrea exposada a la llum. Això permet ampliar la superfície d’absorció i es localitza principalment a epitelis absortius, com per exemple als intestins. Una altra especialització són el cilis, que tenen un citoesquelet central (microtúbuls) i poden produir moviment. El moviment semblant a la batuda d’un fuet permet generar fluxos en diferents fluïts, com per exemple, l’epiteli respiratori mobilitzant el moc que es produeix en direcció cap a l’exterior.
El flagels, amb capacitat motora, només els trobem a la cua dels espermatozous i no hi ha que confondre’ls amb els cilis.
Nomenclatura
El teixit epitelial rep un gran desgast i per això és un tipus de teixit amb un gran potencial de renovació gràcies al seu alt índex mitòtic.
El nom del teixit epitelial està format pel nombre de capes, una o més d’una, i per la forma de les cèl·lules de la capa superior o apical.
- Epiteli simple. Només té una capa de cèl·lules
- Epiteli estratificat. Té més d’una capa de cèl·lules
- Epiteli pseudoestratificat. Dona la sensació de tenir més d’una capa perquè a les preparacions sembla que hi hagi nuclis a diferents alçades, encara que totes les cèl·lules estan en contacte amb la membrana basal i no hi ha capes reals. És característic del epiteli respiratori.
La forma de les cèl·lules pot ser:
- Plana o escatosa
- Cuboide
- Cilíndrica o columnar
Per exemple, un teixit epitelial de diverses capes on la més apical sigui plana s’anomena epiteli estratificat escatós (o pla). En canvi, una sola capa de cèl·lules allargades és un epiteli simple cilíndric (o columnar).
Un teixit especial és el transicional, característic de la bufeta urinària. Les cèl·lules canvies la seva forma depenent de si la bufeta està plena i estan estirades (disteses) o buida i les cèl·lules estan relaxades.
En general, l’epiteli que té una funció important en l’absorció i intercanvi són simples. D’aquesta manera les substàncies poden difondre amb més facilitat. Per altra banda, els epitelis estratificats es situen en zones de major requeriment mecànic, per exemple a la boca i faringe pel pas dels aliments. Són epitelis que poden descamar-se parcialment per la fricció però que acostumen a tenir una gran capacitat de regeneració.
Glàndules
Les glàndules es formen per invaginació de teixit epitelial secretor. Podem diferenciar dos gran tipus de glàndules:
- Exocrines. Secreten a un tub central excretor i alliberen aquest contingut a la llum d’un vas, cavitat interna o exterior.
- Endocrines. No tenen contacte amb una llum i alliberen les substàncies produïdes, hormones, al vasos sanguinis propers.
Les glàndules exocrines poden ser de molts tipus depenent de les substàncies secretades: moc (glàndula mucosa), enzims, sèrum (glàndula serosa), suor (glàndula sudorípara), cera (glàndula ceruminosa), líquid sinovial, etc.
Això caracteritza certes membranes que recobreixen cavitats i el propi exterior (pell). Per exemple, la membrana sinovial entapissa internament la càpsula articular i produeix el líquid sinovial que nodreix i trobem a l’interior de les articulacions. La membrana mucosa, es caracteritza per tenir gran quantitat de cèl·lules productores de moc, cèl·lules caliciformes, que podem trobar, per exemple a les vies respiratòries. La membrana serosa produeix un líquid semblant al sèrum i que forma una fina capa de líquid que evita la fricció entre dues capes, per exemple a les pleures pulmonars.
Segons els mecanismes de secreció de la glàndula podem tenir diferents tipus de glàndules:
- Holocrina, les cèl·lules de la glàndula es descomponen i alliberen el contingut i les seves restes a la llum, a mida que es van reposant.
- Merocrina, es produeix una secreció mitjançant vesícules que es fusionen amb la membrana de les cèl·lules secretores i que son alliberades a la llum. En aquest cas la cèl·lula roman intacta.
- Apocrina, la secreció va acompanyada de l’alliberament i despreniment d’una part de la cèl·lula.
A part d’aquesta classificació per la secreció, les glàndules també es classifiquen depenent de la seva forma i ramificació. Des de tubulars simples i ramificades, acinars simples i ramificades, etc., a d’altres compostes per acinars i tubulars.
© Àlex Merí - Tots els drets reservats - Contactar
