Homeòstasi

 

Nivells d’organització del cos humà

El cos humà té una enorme complexitat. Els elements químics s’uneixen a nivell d’enllaç per formar molècules (unió de dos o més àtoms). Aquestes molècules comencen a organitzar-se en petits orgànuls que constituiran la unitat bàsica de la vida, la cèl·lula. La cèl·lula, delimitada per la seva membrana, posseeix a l’interior el nostre codi genètic, té un metabolisme i és capaç de donar resposta i adaptar-se a certs estímuls.

Cèl·lules similars , generalment d’una família comú, s’agrupen i es cohesionen per formar els teixits, ja amb una funció específica. La idea de cohesió i funcionalitat és essencial per entendre els teixits, dels que distingim quatre bàsics: epitelial, connectiu, muscular i nerviós.

Diversos teixits formen les estructures denominades òrgans, ben delimitades i que realitzen una funció més complexa dins d’un sistema o aparell d’òrgans. I el conjunt d’aparells o sistemes formen l’organisme humà.

Aquest organisme humà dona respostes conjuntes davant dels estímuls dels medis intern i extern mitjançant els sistemes de retroalimentació. Els dos sistemes encarregats de fer de directors del control i respostes del nostre organisme són els sistemes nerviós i endocrí.


Homeòstasi

La vida es pot desenvolupar gràcies a que el nostre medi intern i relacions amb l’extern es mantenen dins d’uns paràmetres òptims per a la vida. Aquest medi ha de tenir uns nivells d’oxigen, nutrients, pH, hidratació, temperatura, etc., que siguin compatible amb el bon funcionament de les cèl·lules.

Les cèl·lules són capaces de donar resposta (immediata) i adaptar-se (assumir canvis estructurals i funcionals) davant d’estímuls. Aquesta capacitat cel·lular de donar resposta és essencial per adaptar-se i la nostra supervivència.

 


Sistemes de retroalimentació

El nostre medi intern, i interaccions amb l’extern, és monitoritzat constantment mitjançant receptors (baroreceptors, quimioreceptors, mecanoreceptors, fotoreceptors, etc.), que envien constantment informació al centre integrador. Aquestes vies d’entrada des de la perifèria cap al centre integrador s’anomenen vies aferents.

El principal centre integrador del nostre organisme és el sistema nerviós central, juntament amb el sistema endocrí. Aquest analitza els paràmetres i envia senyals per continuar amb el manteniment realitzat els ajustos necessaris. Aquestes vies des del sistema nerviós central cap els òrgans perifèrics s’anomenen vies eferents i els òrgans que donen resposta són els efectors. Aquests circuits de control del nostre mitjà intern són els sistemes de retroalimentació.

Quan un estímul lleu o moderat altera el nostre medi intern, el receptors capten la desviació i la rapidesa amb la que es produeix, i envia al centre integrador la informació per a que processi la informació i retorni una resposta. La major part de les respostes que es produeixen són per neutralitzar i oposar-se a l’efecte de l’estímul, per això reben el nom de sistemes de retroalimentació negativa. Aquell sistema que potencia encara més l’estímul és una retroalimentació positiva, que es dona en molt comptades ocasions.

 


 

 

 

 

 

 

© Àlex Merí - Tots els drets reservats - Contactar